Com sorgeix la idea de crear
un blog tan especialitzat com TecnolONGia?
Sóc
enginyer de telecomunicacions però fa 14 anys que estic treballant al sector
social. He estat en organitzacions i fent cooperació i mentre estava en una
d'aquestes organitzacions (sempre he treballat en temes de tecnologia i àmbit
social) això dels blogs va començar a tenir certa efervescència.
Tant
en la meva feina com en tasques de voluntariat, tenia contacte amb ONG de
perfil molt divers i em vaig adonar que el progrés tecnològic era limitat i que
tothom anava ensopegant amb les mateixes pedres. Llavors vaig obrir el blog,
una mica com una eina de voluntariat on explicava les experiències amb la
tecnologia de les organitzacions socials.
Jo
encara treballava en una organització que va tancar al 2009 i en aquell moment
em vaig fer autònom, consultor en temes de tecnologia a ONG. El blog va ser una
de les portes d'entrada clares de la gent que s'adreça a mi per demanar-me
suport, tot i que jo mai no he volgut fer servir el blog com una eina
comercial. Quan el vaig començar a fer era una eina per compartir coneixement i
ja està, doncs jo ja tenia feina.
Al
final, aquesta temàtica és molt de nínxol i, per tant, amb certa rapidesa, en
un parell d'anys en el mercat estatal ja m'havia posicionat com un eix de
referència. Sempre he anat creant una xarxa al voltant d'aquest tema, però
sense incorporar “Jaume Albaigès gabinet de consultes, em vols contractar?”
perquè m'ha semblat que la gent s'ha apropat amb naturalitat al blog i això els
podia tirar enrere.
Jo
en la meva feina tinc dos grans potes, la part que és més de consultoria que
els ajuda a tirar endavant la seva estratègia a Internet, desenvolupament de
plataformes; i després la segona pota, que és la de divulgació o formació, amb
congressos, jornades. Moltes d’aquestes coses que faig venen donades perquè
m'han conegut pel blog. Me'l vaig fer en wordpress fa 5 anys i vaig tenir la
intenció de fer-lo tant en català con en castellà, perquè tenia contactes fora
de Catalunya.
Va
ser un encàrrec que va fer la Coordinadora d'ONG en desenvolupament d'Espanya i
volia fer una investigació sobre els temes del món digital que estaven afectant
o estaven ajudant a la tasca de les ONG. Van buscar una sèrie de persones que
teníem alguna cosa a dir sobre aquest tema i ens van encarregar un capítol on
havia de resoldre una qüestió.
Com es pot fomentar la
participació dels públics?
Crec
que ara amb l'auge de les xarxes socials això és molt evident. Venim d'un
context en què el discurs de les ONG era un conjunt de socis que, quan
organitzaven una assemblea, venien els tres de sempre i la gent des del sofà no
es preocupava per elles.
Aquest
ha estat en certa manera el discurs de les ONG fins fa un temps. Llavors arriba
el moviment 15-M i la població, que habitualment no es mobilitzava, surt al
carrer, però no ho fa recolzant-se ens les institucions tradicionals
(sindicats, ONG,...) sinó que surten o per lliure o autoorganitzant-se a través
de la xarxa i això deixa a les ONG totalment descol·locades. Quan el 15-M es va
mobilitzar a Plaça Catalunya les ONG no van començar a reaccionar i a mostrar
el seu punt de vista sobre allò que estava passant al carrerfins un mes
després.
En
el fons, moltes de les iniciatives que estava reclamant la ciutadania
coincidien en el seu àmbit de reivindicacions. A partir d'aquí veiem que moltes
organitzacions s'han quedat enrere i han perdut aquest vincle amb la societat.
S'han especialitzat molt, tenen gent contractada, assalariada, s'estan
convertint en grans professionals de la comunicació amb les institucions i
moltes s'han anat concentrant molt en la seva tasca. Ara, amb les retallades,
moltes han vist que necessiten l'ajuda de la gent.
Hi
ha un article que es va publicar a Observatori del tercer sector i van dir fa
poc que no estem en una època de canvis, sinó que estem en un canvi d'època.
Les ONG que ara mateix estan lluitant per sobreviure, sí que estan intentant reinventar-se, per veure com, mantenint amb
fidelitat el que són els seus principis fundacionals, es tornen a situar en aquesta
societat que ha canviat tant respecte el que era fa 20 o 25 anys, quan moltes
ONG van néixer. D'alguna maneras'han adonat que ja no es poden fer les
coses com es feien fins ara, cadascú només dins el seu bolet, de manera
aïllada, sinó que realment s'han d'articular espais molt més transversals amb
molta més implicació de la ciutadania, no només donant diners, sinó aprofitant la feina o els talents de la gent.
En
aquest escenari, una de les coses que incorporen les organitzacions és la
capacitat de poder prendre decisions i de poder posicionar-se amb molta més
velocitat de la que ho estan fent tradicionalment. Com el cas típic dels blogs,
que algunes organitzacions s'han trobat traves per part de les juntes i hi ha una
velocitat molt lenta en la presa de decisions. Van a un ritme intern molt lent,
a ritme de cargol. Evidentment, una de les maneres per les quals intenten
buscar més interacció són les eines online. Pràcticament totes les
organitzacions amb uns recursos mínims, tenen webs que permeten
publicar continguts multimèdia i ofereixen espais públics i privats de
participació. Fa no gaire, Intermon Oxfam, una de les grans organitzacions que
tenim aquí, va muntar tota una xarxa privada a google per
gestionar tot el que és coordinació de tots els grups de voluntariat i
mobilització ciutadana, que al final deixen de banda mètodes més arcaics com
els correus electrònics. Per tant, les organitzacions van buscant tots aquests mitjans que
ofereix Internet. Jo diria que les ONG, des d'un punt de vista de la
colonització dels espais, van ser presents a les xarxes socials molt abans i
amb molta més rapidesa que, per exemple, el món de l'empresa o el món de
l'administració.
Quines entitats consideres
que estan tenint una bona actuació a les xarxes socials?
Per
algunes, l'estratègia va ser tirar-se a la piscina sense mirar si hi havia
aigua o no, perquè són eines gratuïtes i fàcils de fer servir. La primera sensació va ser: "ostres! Tenim canals que ens permeten llençar els
nostres missatges sense que ningú ens el manipuli o distorsioni". Històricament
les ONG havien estat molt preocupades per aconseguir presència als mitjans
tradicionals, la qual cosa era molt difícil perquè no eren d'interès per a aquests. Després passava allò de: "ara que he aconseguit que em publiquin posen a
la meva boca paraules que jo no he dit". Ara apareixen les xarxes socials i això
s'ha acabat, ja que no depenen dels mitjans i ara poden publicar allò que volen sense que ningú les distorsioni. Moltes ONG encara utilitzen la xarxa per fer
bombardeig, les fan servir d'altaveu de la seva informació però no fan servir
aquests espais com un espai d'interconnexió, de crear noves relacions, de crear
aliats, complicitat, d'identificar aquells públics amb els que pots treballar
plegats, són coses que mica en mica es comencen a veure però que han costat. Busquen tràfic però amb el paradigma vell, tot i que hi ha organitzacions que se
n'adonen i intenten promoure altres maneres de comunicar.
Una
de les coses que estan intentant fer les entitats és superar una mica la idea: "llenço aquest missatge i intento que tothom el repliqui i si no
ho fan exactament igual, m'estan distorsionant la història"; per passar a dir: "la
gràcia d'aquest impacte és que se'n pugui parlar perquè les persones que estan
al teu voltant facin d'altaveu, no perquè et retweetegen sinó perquè es fan seu
el teu missatge, el modulen i el transmeten".
Les entitats que cada cop ho van
fent millor són les que estan en contacte amb els moviments socials més
recents, com per exemple tota la actuació que està fent la Plataformad'Afectats per la Hipoteca, doncs han mostrat una capacitat per moure la gent
del seu voltant, no només persones que tenen problemes amb l'habitatge i que,
per tant, són el públic natural, sinó altres perfils activistes que han vist en
aquesta causa un fet important pel qual lluitar, i això està essent molt
motivador o il·luminador per entitats més convencionals que s'han adonat de com s'ha conscienciat la gent i que s'ha fet amb certa rapidesa. Al Twitter
s'han enviat quatre missatges i la gent s'ha mobilitzat, per tant, s'ha usat Twitter com un sistema d'alertes i no només com un sistema d'informació. Això
ho vam veure clarament quan hi va haver el desallotjament de plaça Catalunya el
27-M, de seguida es va mobilitzar una gran quantitat de gent i la manera com va
circular va ser via Twitter. Tot això ho estan descobrint i estan veient
aquesta eina de mobilització social, a banda de fer-ho servir per rebotar la
informació corporativa.
Per
exemple, ara hi ha hagut tot el sector de les
ONG Internacionals, per exemple, aquí a Catalunya bàsicament teníem
entitats molt petites i disperses pel territori com Arenys de Munt Solidari, de
molt petita escala, de sensibilització local, després també les multinacionals
com Intermon Oxfam o Metges sense fronteres, i enmig, hi havia tota una classe mitja d'entitats bastant ferma que tenen de 10 a 15 persones
contractades i, seguint una certa trajectòria s'han anat especialitzant
molt en determinats països, determinades temàtiques, temes de gènere...
Aquestes entitats vivien dels recursos públics i del desplegament de les polítiques
públiques de cooperació, ara estan lluitant per la supervivència i potser van
ser els primers dins el món de les ONG que van començar a espavilar-se per
trobar recursos a la xarxa i poder apropar el seu missatge.
L'any
passat van fer una tancada a la Via Laietana, a la seu on hi ha l'AgènciaCatalana de Cooperació on la convocatòria ciutadana es va fer via Twitter i xarxes socials... Ara
s'obren blogs a Internet per aquests temes i per convocar, per tal que generi
viralitat, trending topic, etc. Per a això es busquen hashtags enginyosos com
#masnopaga, que en aquell moment es va fer servir amb bastanta força i després
inclús va transcendir a altres sectors de la societat, que se'l van fer propi
en altres lluites. En aquest punt es connecta amb una part de la gent amb la que no s'havia connectat i que havien trobat que eren massa seriosos i no imaginaven que els processos de les xarxes i de transformació social
podien passar per les seves mans, com els col·lectius més joves.
Com veus el cas d'Intermon
Oxfam o Sonrisas de Bombay?
Sonrisasde Bombay no és una entitat gaire gran, relativament jove i ha aconseguit força visibilitat. Però en el camp de les grans
organitzacions els hi costa més perquè, tot i que tenen clar el potencial
comunicatiu d'aquestes eines i sempre han tingut grans departaments de
comunicació, aquestes eines innovadores en el món de la tecnologia o de les
xarxes socials normalment no les trobes al
departament de comunicació de l'empresa, sinó en elements més
perifèrics de l'estructura com per exemple en grups de voluntaris, gent que
està pensant un projecte... les línies més corporatives encara no entenen aquest
rol.
Tot i que també trobes coses innovadores com amb Metges sense fronteres
que van fer una cosa molt interessant, quan hi va haver el terratrèmol d'Haití
van estar fent una campanya d'Internet i Mèdia per tornar tota la informació
del que anaven fent sobre el terreny i un any després van fer una sèrie de
videoconferències amb el Director General de l'Organització i amb els
responsables que estaven allà a Haití. D'aquesta manera hi tenia lloc una
relació diferent, gent amb qui normalment no teníen opció d'interlocutar amb
aquestes persones i ara se'ls posen al davant i expliquen la seva feina. Això, fer-ho en el món físic seria molt més complicat però a través d'Internet
resulta que es pot entrar en una connexió molt íntima amb els màxims responsables
d'una organització que en certa condició de privilegi et deixaran que et posis
a la seva taula i que els hi preguntis el que calgui com si estiguessis al seu
costat. Aquí Metges sense fronteres ha sabut entendre què li pot aportar la
tecnologia i aprofitar-ho i ha entès que li demanava la ciutadania per seguir
estant al seu costat, doncs la gent que participa d'això fa una connexió més íntima amb aquella organització, se sent molt més identificada i molt més partícip d'allò que està passant. Quan la comunicació a la
xarxa es fa amb persones físiques, amb avatars amb cares i ulls i no amb
logotips, també són molt més eficaces. La gent entra molt més fàcilment
en la conversa, en el diàleg, s'identifica molt més.
Hi ha entitats petites que
fan accions que tenen gràcia i que, tot i que no arribaran al gran públic, els
hi generen visibilitat. Arrels, per exemple, van fer via Twitter un parell
d'iniciatives que van tenir ressò i força gràcia. La primera va ser simular queuna persona sense sostre tenia Twitter i anava explicant com era el seu dia a dia. Que et puguis imaginar com és la seva vida et toca molt més. El perfil era
fals però totes les coses que es penjaven eren coses que els sense sostre a qui
donaven suport els havien anat explicant. Al cap d'un temps es van inventar el hashtag #quieselteufil per parlar una mica dels sense sostre, que són aquelles persones que havien perdut aquells últims lligams que tenien
amb la societat, amb la idea fer reflexionar i crear aquest vincle emocional
perquè la gent contestés en un tweet quins eren els seus fils o lligams. Va
tenir èxit, un cert ressò i es van utilitzar mitjans de cost zero per assolir
aquesta sensibilització.
Fa
dos dies vaig veure una campanya alemanya on dins un cinema, abans de la
pel·lícula es projectava una peça on els sense sostre li preguntaven al públic: "teniu fred?", i la temperatura del cinema baixava i repartien unes mantes per mostrar com seria viure al carrer a l'hivern. Després ensenyaven uns
codis QR que portaven a la gent a la pàgina web. Es vol crear una vivència
personal per defensar o lluitar per eradicar aquestes causes. També n'han fet
una altra d'interessant a Nova York, on van repartir tot de codis QR per
Central Park i quan entraves als continguts dels codis veies una escena, per
exemple, de El graduat de Dustin Hoffman que s'havia rodat allà mateix o bé un
concert que s'havia celebrat allà. Topaves amb la sensació que un parc no és
només un lloc d'oci sinó que pot ser un lloc de reunió, cultural i que cal
preservar-lo molt més del què es fa.
Les ONG catalanes estan
seguint un patró marcat?
No.
Clarament. Aquesta és una de les coses per les quals batallo quan faig formació. Si una cosa té la xarxa és que pots copiar. Hi ha una ONG nord-americana brutal, Charity Water, que treballa amb temes de
desenvolupament. Són molt directes amb els missatges, molt visuals. Quan entres
a la pàgina web de seguida veus "col·labora amb nosaltres", "dóna", als ciutadans els queda clar què vull d'ells. Van a buscar directament la vinculació amb
el ciutadà, però també s'ha de tenir en compte que pel públic nord-americà això no
resulta tan agressiu com ho seria per nosaltres.
L'any passat també va
funcionar molt bé la campanya Kony 2012, de la organització Invisible Children
que va triomfar des d'un punt de vista de ressò mediàtic i d'involucració de laciutadania. Es van vendre milions i milions de kits de la campanya, cosa que
aquí no ha fet mai ningú i després hi va haver una certa polèmica sobre si els
missatges que llençaven eren manipuladors. Fan una cosa molt
ben feta, connecten molt bé online. La gràcia no està en tenir una vida
paral·lela, sinó en fer que allò que passa al carrer es pugui mantenir viu a la
xarxa i al revés. Aquesta gent ho feien molt bé. Van anar a parlar amb adolescents,
que després ho van parlar amb els seus pares i per això van tenir molt ressò.
A les ONG d'aquí els hi costa fixar-se. No es plantegen fixar-se en les bones pràctiques que puguin importar i replicar. Al
final no es tracta d'aconseguir l'Òscar a la millor campanya, sinó que es tracta
de tenir impacte real amb aquesta voluntat de transformació. Es una de les
coses que intento promoure, les fonts que dono als meus cursos sempre són de
fora, per exemple Greenpeace, donen bones pautes pel tema de medi ambient.
Quina creus que és la xarxa
social que més haurien d'utilitzar les ONG?
Depèn. Si jo el que vull és que la gent em vegi, me'n
vaig a Facebook, que és la més usada i no trobaràs cap organització que no en
tingui. Hi ha una cooperativa de persones amb discapacitat que estan a Vallbona
de les monges que es diu l'Olivera i fan producció de vins i olis i fan servir
les xarxes per explicar el què fan i per vendre el seu producte. L'altre dia
van fer una presentació aquí a Barcelona i van penjar una fotografia d'una ampollar i 5 minuts després tenia 50 "m'agrada" a la pàgina i la gent estava
pendent, preguntava on el podria trobar.
Quan et trobes aquesta resposta vol
dir que la cosa va bé i estas creant impacte. Les ONG han d'estar on vulguin i
on estigui el seu públic. La xarxa és molt transversal i tothom hi pot ser.
Quan me'n vaig a fer formació a altres zones de l'Estat veig que
Tuenti s'utilitza molt, per exemple a Madrid o la Comunitat Valenciana. A Catalunya, en canvi, no s'utilitza.
Si el que ofereixen és molt visual, com per exemple
galetes, té sentit que obrin un compte a Pinterest. Per tant, no
hi ha una única resposta vàlida. Les organitzacions s'han de preguntar a quin
public es volen adreçar i què és el que volen comunicar, quin valor té la seva
comunicació dins una plataforma o una altra. És buscar el que a tu com a
entitat t'anirà millor.